Skip to content

Resum cinefòfum : El concursante

Juliol 15, 2011

Com que la tasca d’informar-nos és la més bàsica de totes, exposarem l’argument i les afirmacions que es fan des de la pel·lícula. Encara que exposem l’argument i alguna de les frases textuals, és molt recomanable de veure ja que l’acció no queda pas en segon pla.

Argument:
Durant els primers minuts se’ns presenta el personatge principal, una persona que ha mort i que ens vol explicar com ha arribat fins aquí. Es tracta d’un professor d’història de l’economia que guanya el premi més gran mai concedit per un programa de televisió. Això si, en bens materials…

Què passaria si el nostre patrimoni fos de cop de 3.000.000 d’euros en bens materials i immobles?

La conclusió és que passariem a entrar a la roda dels deutes i a ser esclaus del sistema financer.

– Per què?

Doncs, perquè per poder fer front a l’impost que Hisenda ens exigiria pel valor del nou patrimoni i dels costos que se’n derivarien de l’ús i del manteniment d’aquest, el primer al que ens veuriem obligats és a demanar un crèdit! Entre Hisenda i els costos que se’n derivarien, hauriem de pagar un ~50% del valor. En aquest cas concret, uns 1.500.000 € en metàl·lic.

– I no podríem vendre els bens per a fer front als pagaments ?

Resulta que, vendre els bens podria arribar a ser una tasca molt difícil. Bàsicament, per dos motius: Per una banda, perquè ens veuriem obligats a fer -ho molt per sota del seu valor en el mercat ja que, tant els fabricants com el sistema industrial en general, es regeixen per la màxima que és molt més barat produir un producte nou que recomprar els seus propis productes. I per l’altra, perquè els futurs compradors serien conscients de que no disposariem de diners i ens veuriem obligats a malvendre.

Exposició sobre el capitalisme extreta literalment :

Yo tengo gallinas y tú tomates. Yo quiero tomates y tú gallinas. ¿Qué hacemos? Un simple intercambio. Un huevo por un tomate. Pero a veces los tomates eran mejores o si quieres “comprar” algo mayor, como un caballo, nos hace falta una referencia, una equivalencia. Por ejemplo, el oro. El oro se convierte en moneda de cambio. Ya no se cambian los huevos por un caballo sino que se cambian éstos por monedas y se acerca uno al establo.

Necesitamos oro para comprar las cosas que no producimos, por lo que tiene que haber un lugar donde se almacene el oro para nosotros poder cogerlo: un banco. El hombre es un altruista y no quiere darnos el oro, nos lo quiere prestar. Por ejemplo, me da 10 monedas durante 12 meses al 10% pero necesita una garantía, por ejemplo, nuestro huerto. Tenemos un año para vender productos y conseguir ese interés y en el caso de no poder hacerlo, el banco se quedará con nuestro huerto.

PROBLEMA. El banco posee una cantidad de 100 monedas de oro. La cantidad total de oro que existe en el mundo. Existen 10 personas en total. Todos necesitamos oro para comprar y todos necesitamos un préstamo. Cada uno necesita 10 monedas. El banquero nos da todo su oro a cambio de una monedita por persona al año. Según Pitágoras tenemos un problema. Al final del año hay 10 monedas en intereses que no existen.

SOLUCIÓN RAZONABLE. El banco cede y pide que sólo se le devuelvan los intereses y el próximo año recibirá la cantidad prestada inicialmente. Esto lo que hace es agravar el problema: seguimos con el mismo problema pero tendremos menos dinero. Si repetimos la operación durante diez años (suponiendo que sea posible), habremos perdido todo el dinero y todavía deberemos el préstamo inicial. El banco tendrá todo el oro y el resto nada. No se podrán devolver porque no existen. Entonces el banco se quedará con todas nuestras posesiones. Esclavos del banco, por nada y a cambio de nada.

NOTA. Al cabo de unos meses el banquero se dio cuenta que sólo el 10% del oro depositado era reclamado por los habitantes para sus negocios habituales. Por lo que el banco podía represtar el dinero restante una y otra vez. Cuando un banco presta un millón, imprime un millón y no imprime el interés. Los bancos son insolventes, y están siempre al borde de la quiebra.

Des del desconeixement, no sabem fins a quin punt és realment cert o exacte, però dóna per a reflexionar una estona, oi? Per altra banda, és fàcil establir un paral·lelisme amb això que està tant de moda: l’especulació a la contra dels deutes sobirans i els propis mercats de deute.

Si realment és sabut que circula molts més diners dels que estan recolzats per or o per altres monedes de canvi real i palpable, perquè es fan stress test a les banques europees a la vegada? Quin és el motiu per a que es vulgui garantir la liquidesa de les entitats? No sembla exactament el mateix problema? Les banques nacionals s’han convertit en les deutores, la banca internacional en acreedora. Només caldria que, la banca internacional deixés d’imprimir l’interés que es demana pel prèstec, i  com es diu a la pel·lícula: “Esclavos del banco, por nada y a cambio de nada.”

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: